Les característiques bàsiques de la senyalització inclouen la funcionalitat, el reconeixement, la prominència, la diversitat, l'art i la precisió. Aquestes característiques garanteixen col·lectivament l'aplicació efectiva de la senyalització en diferents escenaris.
Funcionalitat: el nucli de la senyalització rau en la pràctica. Servint principalment com a eina visual indispensable en la producció i les activitats socials de les persones, no només serveix per a propòsits estètics, sinó que també té les funcions pràctiques de transmetre informació, guiar instruccions i regular el comportament.
Reconeixement: cada signe té un aspecte únic, és fàcilment distingible i identificable, i pot mostrar clarament les característiques de l'objecte, evitant confusions; aquesta és una de les seves funcions principals.
Protagonisme: la majoria de senyals han de cridar l'atenció de la gent; per tant, solen emprar colors forts-atractius i dissenys gràfics concis i clars per garantir que es notin en poc temps.
Diversitat: la senyalització es presenta en una gran varietat de tipus, amb aplicacions que cobreixen tant formes bi-dimensionals com tri-. Les seves formes compositives inclouen objectes, símbols de text i gràfics figuratius o abstractes, amb mitjans d'expressió rics i constantment innovadors.
Atractiu artístic: els rètols ben-dissenyats sovint posseeixen un cert grau de bellesa artística, satisfan les necessitats pràctiques alhora que s'adhereixen als principis estètics i milloren el seu atractiu i impacte.
Precisió: la informació que transmet la senyalització ha de ser precisa, fàcil d'entendre i evitar múltiples interpretacions o malentesos, assegurant que els usuaris puguin captar amb precisió el seu significat en molt poc temps.